Todo le hacía pensar que aquel espacio pertenecía –a la vez– a dos tiempos, a dos calles, a dos plantas, a dos barrios... y recordó los versos de Joan Margarit:

“No era lluny ni difícil.
És un temps que només em deixa l’horitzó
com a mesura de la soledat.
El temps de la tristesa protectora.”